Barcelona poesia 2009
Hola a totes i tots! 
Ja s'estan preparant les activitats per la Setmana de la Poesia a Barcelona, del 21 al 27 de maig de 2009.
Properament podreu accedir al web: http://www.bcn.cat/cultura/barcelonapoesia/
Ja us anirem informant per aquí.
Ens veiem a la biblio.
Adéu!
Bon dia a tothom!
ResponEliminaLa web de Barcelona Poesia 2009 ja és activa! Podeu accedir ja i veureu totes les activitats que hi ha programades per aquesta setmana. Aprofiteu el bon temps i sortiu al carrer!
Ens veiem a la biblio.
Fins aviat!
Per celebrar la Setmana de la Poesia, us envio dos aforismes del llibre de Carme Tulon: "Introspeccions, obvietats i impertinències":
ResponElimina"El respecte, com l'amistat, no s'imposa,es guanya"
"No valorem el present si estem entretinguts enyorant el passat o forjant espectatives de futur".
Bona setmana. Antonieta Prats
El xiuxiueig de les fulles de primavera
ResponEliminasegueix l'harmonia del vent
i, al despertar, els seus fruits blancs
il·luminen el gran paissatge assoleiat
Mireia Agustí 1B
Vaig caminant per la mar blava
ResponEliminai sento com les onades s'estavellen
contra les roques, i un fort olor
s'escampa per la platja,
l'olor del mar salat.
Marta 1B
Aquest camí tan fi, tan fi...
ResponEliminaAquest camí tan fi, tan fi
no va a parar a cap destí.
Aquest camí tan llarg, tan llarg
m'ha il·lusionat
i també he cantat
per aquell camí tan llarg, tan llarg (Berta)
Poema col·lectiu a partir d'un vers de Josep Carner. Han col·laborat: Berta Isach, Eloïsa Frappant, David Lázaro i Joan Nicolàs de 1B)
Me'n vaig a la Font Vella...
ResponEliminaMe'n vaig a la Font Vella
a mitja tarda de primavera.
Contemplo la llum rosada de la posta de sol
mentre penso en aquell sentiment que tant em dol
Mentrestant m'observa un mussol
i alhora un rossinyol, que mira tranquil el sol
que alegra el dia.
(Poema col·lectiu a partir d'un vers d J.V. Foix. Han col·laborat: Lucky, Mireia, Irina, Eloïsa i Clara de 1B)
Ara no pots recordar
ResponEliminala raó per estimar sense cap motiu.
No et preocupis, es normal,
ets un ésser viu.
No pots recordar-la
perquè no n'hi ha cap.
Només existeix l'amor
que tant has esperat,
que et portarà tot el desitjat
-per fi ho has acceptat.
Aquesta és la realitat
i t'has apropat a la veritat.
Perquè si no,
quina és la veritat i la realitat?
Tota la que estaves buscant,
la que t'agradava tant,
per``o sempre intentant...
buscar-ne una de millor.
Que triïes amb el cor
el teu veritable amor
sense tanir cap rencor.
Poema col·lectiu de Marcel V. Valverde, Candela Sánchez, Maria Martínez, Guillem López-Grado.
I un riu amb arbres foscos...
ResponEliminaI un riu amb arbres foscos,
amb ocells cantant,
ve un caçador i els mata,
s'han acabat les cançons,
però quedarà un bon record dels ocells.
Miro els arbres i no veig ningú cantant.
Àixò em deprimeix tant!
Només se sent l'aigua del riu
i es veu un home molt pensatiu.
Poema col·lectiu a partir d'un vers de J.V.Foix. Han col·laborat: Melinda Jiménez, Andreu Pujadas, Jorge Ariel Oré, Júlia Vilardell, de 1C)
A la vora del mar somniava
ResponEliminaamb l'aire a la cara.
Les ones anaven i tornaven
mentre el món es transformava.
Jo somniava un món millor
a la vora d'un turó,
contemplant sota d'un pi,
una bellesa sens fi.
Poema col·lectiu d'Anna Garcia, Oriol Sangenís, David Sasson, Gala Jodar, de 1C
Hola a tots, Soc la noia de la bufanda verda.I estic aqui per parlar-vos de la poesia.La poesia consisteix en donarli vida a les paraules i conseguir una cordinació perfecta.Cada vers te que tenir una sensual sensacio auditiva...Al cap i a la fi esperu que tots feu la vostra propia poesia i que soni com una melodia ! Fins aviat nois i noies, us deixo amb una sorpreseta: Jo voldria tenir sempre
ResponEliminaun somriure als llavis,
una pau al cor que fes
que l'ànim rodés suau,
que fes que la ment viatgés
pels núvols com un ocell,
com un pètal nòmada
de clavell xinès.
Voldria tenir pres,
ben fort, al destí per la cua,
el decurs de la meva existència
agafat per les orelles.
L'alegria dels amics,
banyant-me els ulls,
inundant-me els cabells
de desitjos de cridar a la vida
que tot està bé, que tothom està bé,
que res no fa ombra als nostres dies.
Però el destí no es deixa agafar la cua
i el decurs de la nostra existència
fuig dels meus dits rient,
amagant-me les orelles...
I els amics no em banyen els ulls
i els meus cabells ja no criden a ningú.
I no tot està bé i ombres fosques
apareixen a l'horitzó...
I jo cerco la música,
sense entendre el per què de tantes coses,
cerco la cançó que sempre ha sonat,
mentre provo de comprendre,
cerco la peça màgica que sempre
ens ha fet ballar...,
i no trobo el disc...,
algú sap on esta...?
Pels meus amics...